Del caos, el Jaume i l’Ivan

Hola de nou!

Aquest cap de setmana està fent un temps estranyot, neva a intervals irregulars, tot i que els finesos no en diuen neu. Bé, per ser més acurats, tenen dues paraules diferents per designar la neu: una, lumi, és la d’hivern (quan estem a graus negatius) i l’altra, que no recordo, és aquesta neu passatgera, que no qualla, quan som a graus positius. Com sempre, em marevello de la màgia de les llengües i els misteris i idiosincràcies que emanen.

Segueixo mirant d’autorregular-me, a estones amb més sort i d’altres ficant la pota fins al fons.

Porto uns dies maltractant-me una mica, jutjant-me sobre com distribueixo el temps: massa temps procrastinant davant l’ordinador, feina que s’acumula, interessos que no persegueixo com voldria…

Podria fer una llista enorme de totes les coses que em passen pel cap. La veritat és que és apassionant aquest cap que tinc, amb aquesta enorme capacitat per buscar amunt i avall, aquest incansable afany per conèixer i aquest constant fracàs per organitzar-se, per sistematitzar.

Sense anar més luny, ara mateix una de les coses que em ve el cap és un dels articles de neuropsicologia sobre els quals estic mirant d’escriure (per aquest dimecres, com a tard). Ras i curt, explica que les persones que “pateixen” (espero que entengueu les cometes) desordres d’espectre autista posseixen un cervell extremament masculí. La premissa és que hi ha 4 vegades més homes que dones afectats per l’espectre autista. I com sabeu (o no), la majoria d’ells, especialment la síndrome d’Asperger, tenen una enorme capacitat per sistematitzar i molt poca per empatitzar. La segona premissa és que, en termes generals i en persones no afectades per l’espectre autista (però afectades de molts altres desordres no catalogats, si em permeteu) la capacitat de sistematitzar és més particular dels homes mentre que l’empatia s’adscriu a les dones.

No cal dir que m’he espantat una mica, i estic trencant-me el cap per mirar de contradir la teoria o si més no fer veure que les relacions entre sexe i gènere són culturals, com ho són les dificultats que poden trobar les persones afectades d’espectre autista en aquesta societat. Dit d’una altra manera, tot desordre psicològic/comportamental ho és en la mesura que aquest comportament no s’adiu amb els codis culturals establerts. Dixi.

Tot això per dir que jo, sens dubte, tinc un cervell molt més femení: m’és molt més fàcil empatitzar que sistematitzar.

I tornant al tema de l’escrit, m’adono que potser no val la pena que intenti tot el dia d’estructurar i d’organitzar-me, si me’n surto prou bé recollint bocinets d’aquí i d’allà, i repartint-los, sense necessitat de construir una gran biblioteca perfectament ordenada ni catalogar tot el que vaig absorbint.

Me’n vaig cap al Jaume. Avui he agafat el seu llibre, l’últim (o això crec, aquest home no para mai) el de la memòria. Per casualitat, si és que això existeix, he llegit el fragment on parla de les projeccions, i de l’Ivan.

Més enllà de la dolçor amb què està escrit, de fer-me pensar en la meva relació amb el setè art, de connectar-me amb la meva pròpia tendència a projectar i de donar-me alguna frase d’aquelles que de nou em fan giravoltar dins el cap (“educar sempre navega en diracció contrària a cloure rutes”), m’ha fet pensar en quina projecció es devia fer ell de mi quan era a l’escoleta.

No puc amagar que la meva projecció ha estat sovint la d’escriure, però vet aquí el problema (i la solució): sóc un tastaolletes de cap a peus, un cul inquiet. Em costa molt concentrar-me en una sola cosa. No dubto de les meves capacitats, però sovint no trobo el camí perquè, alhora d’escriure un allau d’experiències, sentiments, idees, connexions s’agombola a les meves mans i n’acaba resultant una cosa com aquesta que esteu llegint. Ho sento 🙂

He rigut molt amb la descripció de l’Ivan, recordant com de nerviós em posava quan ens discutíem i em veia vençut per la seva llengua sofista. D’alguna manera, sabia per on anava, i sabia que jo sabia tant o més que ell del tema de la discussió, però malgrat que la meva llengua també es força amant de l’oratòria, acabava havent de mossegar-me-la.

Enveja, direu. Doncs sí. Com enveja em fa que ja hagi publicat dos llibres, i vergonya per no haver-los llegit mlagrat tenir-los a casa. I això que també em va dir que la meva opinió li interessava molt, possiblement recordant les infantils discussions filosòfiques que solíem mantenir. Des d’aquí les meves més sentides disculpes Ivan.

Però com veieu, miro d’adonar-me que no es pot tenir tot. Si vull seguir voltant per aquí i per allà, tocant i coneixent el que se’m posi a l’abast, serà difícil escriure literàriament, sobretot si no em desempallego del perfeccionisme. Així que de moment, a seguir tastant olles. Com diu la Rebeca, no és fins els 24 que el lòbul prefrontal deixa de créixer i fins llavors és temps d’anar ampliant horitzons.

Després, vés a saber.

Wait and see 🙂

Una abraçada, disculpeu la parrafada però de moment és el format amb el que em trobo còmode.

Gràcies Jaume i gràcies Ivan!

Autoregulació

Avui us vull parlar de l’autoregulació. Si em surt bé, servirà per fer un bon resum/valoració dels dos mesos que porto per aquestes curioses contrades.

L’autoregulació és un terme que serveix per definir el fenomen pel qual guiem les nostres accions d’acord amb les nostres necessitats reals. A vegades es pot equiparar a l’autonomia, però no és exactament el mateix. Els i les que estigueu posats en educació (especialment en el que s’ha anomenat educació lliure, o no-directiva o activa, o alternativa, etc.) sabreu que ànimes sàvies com els Wild, Maturana, i també Piaget i Vygotsky (encara que potser no amb aquest precís terme) en parlen. Des d’una aproximació biologista (com Piaget i Wild), l’autoregulació ha de ser el fi últim de l’educació i és el que ens permet desenvolupar el nostre pla intern. L’autopòiesi, la realització d’un mateix. Per norma general, no és el que aconseguim a l’escola, ja que, tot i que segurament amb la millor de les intencions, i en el millor dels casos, el que es procura és que estiguem “motivats” cap al nostre aprenentatge. Però la motivació no és autèntica si és extrínseca, i cal entendre que estem naturalment motivats; el que ens cal és un ambient segur i relaxat on deixar-la córrer i seguir el nostre propi pla. I si és possible, persones adultes que en la mesura que puguin hagin après a autoregular-se, i siguin capaces de llegir en cadascú aquest pla i d’oferir totes les eines a l’abast per seguir-lo. Que quedi clar que no parlo de determinisme. L’autoregulació és una qualitat innata que a mi em sembla de cabdal importància exercitar, en un món canviant i incomprensible, ple d’estímuls i contradiccions, camins i possibilitats infinites. Una persona autoregulada és aquella que sap escoltar-se, analitzar les seves necessitats i actuar en conseqüència.

Bé, una cosa així més o menys.

Tot això per dos motius.

En primer lloc per parlar de la societat finesa. Encara no he pogut desxifrar si les persones aquí s’autoregulen molt més o menys que a casa. La diferència és que, en certa mesura, aquí la vida és més “fàcil”: l’Estat posa a l’abast de tothom eines per seguir els propis camins. Parlo sobretot de tranquil·litat econòmica per estudiar, o per tenir criatures, o per decidir com educar els i les filles. I si et fixes en l’educació, sembla que també hi ha molta flexibilitat perquè cadascú s’ho faci a mida, especialment a la universitat.

Així que, sota el meu punt de vista, hi ha una dualitat curiosa: l’Estat et porta de la mà a tot arreu i això en certa mesura frena l’autoregulació, però al mateix temps et fa prendre decisions constantment, cosa que t’obliga a autoregular-te.

Conclusió: segueix sent un bonic enigma.

El segon motiu és més personal. A data d’avui, estic convençut que he vingut aquí per aprendre a autoregular-me millor. Ja fa temps que ho intento, d’aquí tants viatges, tant voler viure fora de casa, etc. I aquí encara és més evident. Pel que us comentava de la flexibilitat de la universitat, i perquè afortunadament disposo (ara mateix) d’una còmoda situació econòmica, el meu dia a dia el trio jo i només jo. D’altra banda, però, em manca l’ambient segur i relaxat per poder triar amb tranquil·litat ja que el vostre amor, tot i que arriba, es troba molt a faltar. I al mateix temps, ser fora del meu circuit habitual, em dóna “més llibertat” d’acció. No sé si m’explico.

I em trobo en aquesta situació: us trobo a faltar més que mai, i alhora això em fa entreveure decisions importants de cara quan torni. Em costa, sovint, trobar l’equilibri entre ser aquí (Jyväskylä) i tenir el cap allà (Cerdanyola). Em jutjo per tenir el cap amb vosaltres, i al mateix temps no puc evitar-ho. Autoregulació, doncs. Autoregulació per decidir què és el que faig cada dia: dino a la universitat? Em poso a estudiar? Què llegeixo: segueixo recuperant en Tolkien, acabo el llibre del Jaume, el dels Wild? I si surto a caminar per la neu? O millor pinto un mandala? Potser puc tocar una estona la guitarra? I aquella pel·lícula que volia veure? Què tal si escric una estona? O una miqueta de ioga? Me’n vaig a Lituània a donar una volta? Agafo la bici, camino o agafo l’autobús? Ara tinc gana, què faig per sopar? O agafo una pizza? Em ve de gust una cervesa? Vinc a veure-us al maig o no?

I autoregulació, sobretot, per entendre i orientar les meves emocions i necessitats. Per ser pacient, per explorar la solitud, amb les seves llums i les seves ombres, per entendre que la vida té sentit i és meravellosa en si mateixa, i que no hi guanyo res resistint-m’hi. Autoregulació per gaudir de l’alegria i la tristesa i ubicar-les allà on toca. Autoregulació per escoltar-me, fer fora el que no necessito i compartir allò que tinc a dins.

Hmmmm… Perdoneu si no enteneu res, ja veieu que a vegades ser jo pot ser una mica enrevessat.

Apa, us deixo – que aviat juga el Barça – dient que aquest cap de setmana me’n vaig a Tampere amb el meu amic Zoltán, a gaudir d’un ambient diferent i a fer el hòbbit (hem descobert que el Zoltán és un Baggins o Bolsón, i jo un Tuk; però tots dos hobbits, sense cap mena de dubte).

I un vídeo d’un esport anomenat Sledge Hockey, que és Hockey Gel per persones amb mobilitat reduïda. Avui hi he estat jugant i donant un cop de mà a aquestes persones i ha sigut una passada! És divertídissim i hi tinc traça, però estic esgotat! Amb el vídeo us podeu fer una petita idea de com funciona, mireu-ne més si teniu curiositat!

Apa abraçades i disculpeu la xerrameca.