Decisions tuning o l’odissea polonesa (Vilnius-Białystok-Warszawa-Kraków)

16 juny

Hola de nou. No sé si us heu refet ja de l’anterior parrafada, però jo segueixo a la meva.

Com heu pogut llegir (o no), fins a Vilnius l’aventura ha estat fàcil. Parlava d’un estat budista d’acceptació i alterar-se ben poquet, ni per lo bo ni per lo dolent.

Val a dir, emperò, que fins llavors no havia tingut cap mala experiència; tot havia anat rodat.

No és que ara hagi tingut males experiències, ni tan sols que hagi pres males decisions, sinó que aquestes decisions m’han portat cap a camins estranys.

VILNIUS-BIALYSTOK

Aquest va ser el dia més dur que he tingut des que vaig començar.

Vaig acomiadar-me dels meus amics de Vilnius, i vaig arribar a la benzinera on començar a fer dit. Hi havia un camió polonès, amb dos polonesos, i els vaig dir: ei, em porteu? Van dir que no. Cap problema. Espero una estona a la benzinera però no em sento còmode fent autostop allà i tiro enrere cap a la parada de bus. Però de cop sento xiulets i crits; em giro. Els polonesos m’estan cridant.

Bé, quins personatges. Són tot un desastre. Els ajudo a esclarir la ruta; jo la tinc més clara. Crec que alguna ralleta s’han fet durant la nit. Ja fa temps que he entès que “Kurva!” és el renec oficial en polonès, i aquests bons homes m’ho confirmen. Cometo l’error de no deixar clar on vull que em deixin, i després d’unes quantes hores, quan arribem a Polònia em deixen en un suburbi d’aquesta ciutat fronterera (pels amants de seguir l’aventura al mapa, la ciutat és Suwałki). Cap problema, em dic, busco el centre i demano un mapa, i pregunto pels busos per si de cas, canvio diners i me’n vaig a la sortida per si de cas.

Ara cal aclarir algunes coses sobre Polònia. Abans que res, és el lloc on es juga l’Eurocopa. Després d’això, és un país. Un país molt gran i fanàticament catòlic, per cert.

Dit això, quan arribo al centre em trobo tot ben tancat, i una munió de gent hipnotitzada davant d’un edifici que sembla una església. No hi ha cap tele, sinó un tio vestit de blanc. I tothom de diumenge mirant-me amb cares rares. El centre d’informació també barrat.

Resignat, camino una colla de quilòmetres fins a la sortida del poble. És el primer dia que fa un sol espetarrant, i jo au a caminar i suar. Exhaust, trobo un punt per parar.

M’agafa un cotxe tuning. És curiós lo baixets que es veuen els cotxes després d’anar en camió. L’home aquest conduïa fatal malgrat que el seu minúscul cotxe trucat de l’any de la picor corria com un dimoni.

A Augustów, on em deixa aquest, em toca caminar de nou. Començo a estar una mica desesperat. No és que sigui tard, ni que m’hagi hagut d’esperar gaire, però caminar amb la motxila, i per la ciutat, és horrible.
Al cap d’una estona, emperò, m’agafa un home que, després de les anteriors experiències, podria qualificar de normal, si és que això existeix.

Em deixa a Grajewo. I aquí toco fons, és quan constato de veritat que fer autostop és un partit de tenis amb tu mateix; una batalla mental; una meditació profunda. La meva idea és anar fins a Warszawa (Varsòvia) i em poso a fer dit. Però resulta que m’he extenuat i tinc molt poca paciència. I quan ha passat menys d’una hora i ningú m’ha agafat, decideixo que Warszawa està més lluny i millor provo sort cap a l’Est, a Białystok, on de fet un llit m’espera. Però ah, com us deia, estranyes decisions. De nou em toca caminar gairebé una hora amb la motxila, veient polonesos fent cues per comprar gelats i entrar a l’església.

Finalment arribo a la sortida del poble, al costat d’una església estranyíssima, i al cap de poca estona m’agafa un home que em xoca una mica… de nou un cotxe tuning, però l’home és gran i ple de tatuatges, i tot i que segurament no compartim gustos, puc percebre que s’estima el seu cotxe, i de fet tots els horteres elements que el composen formen una gran harmonia estètica. Me’n fio i pujo. I cap problema, em deixa a l’estació central de Białystok.

BIALYSTOK I WARSZAWA

Però és clar, no tinc un duro. No puc canviar diners, ni tinc targeta ni res. Truco a la noia que m’acull, i em diu que més val que agafi el bus que sinó en tinc per una bona estona. Li demano a un home que té cara de parlar anglès si no em donaria 2 złotys per un bitllet cap al centre. I diu “espera un moment, uns amics han de venir a portar-me una cosa, i segurament et poden acostar al centre”. Dit i fet. Són una parella entranyable que em deixen a la porta de la meva destinació. Sembla que finalment la sort està canviant.

Però res més lluny de la veritat. Amb la noia la comunicació no és fàcil. És dona de poques paraules i no acabo de connectar. Viu en una residència d’estudiants i el senyor de la residència diu: “ja coneixes la norma: no convidats”. Em mira tot dient amb els ulls “i ara què fem?”. Jo a aquestes alçades només puc riure.

Finalment un noi molt simpàtic, turc com ella, m’acull a casa seva. Anem a donar una volta per Białystok, que no té gaire secret, però tinc l’oportunitat de veure un zubr, una espècie de búfals (i entenc el perquè de la cervesa anomenada també Zubr) i per tastar un kebab autèntic. El noi aquest és de la ciutat on el Kebab es va originar! M’explica que la diferència primordial és que el kebab no dóna voltes (això és el gyros), sinó que és a la brasa.

En fi. Al final em quedo sol al pis, tota una habitació per mi. Estrany dia.

L’endemà em rendeixo i decideixo anar amb bus a Varsòvia. 5 euros, tot i que acabo havent de córrer, gairebé el perdo.

Un cop a Warszawa… mareta, quina bogeria. Sabeu allò de ser al lloc i al moment oportú? Bé, doncs tot el contrari: arribo una hora abans que comenci el primer partit de l’Eurocopa, a Warszawa precisament, que enfronta Polònia i Grècia.

El metro col·lapsat, tothom de blanc i vermell i en cinc minuts ja em sé l’himne. Quin remei.

Per sort, el meu cicerone m’espera a un dels suburbis més suburbials, una zona força decadent i que m’agrada, òbviament. És el districte de Praga. El noi que m’acull és genial. Ucraïnès i gaudidor de la vida professional. Té un somriure que es contagia. L’ajudo a reparar una lleixa i ens fem un exquisit sopar vegetarià. I anem a donar una volta en bici, de nit, pel centre de Warszawa, totalment embogit per l’Eurocopa. Una gran experiència.

WARSZAWA-KRAKÓW

Ja amb el cap posat a Budapest, i amb ganes de fugir de l’Eurocopa em llevo d’hora, agafo el tram fins a la sortida de la ciutat i començo a fer dit.

Després de 15 minuts aproximadament m’agafa un senyor simpàtic que transporta bidons d’aigua i m’allunya de Varsòvia uns 70km. Em deixa una mica al mig de la carretera, però amb lloc suficient pq ningú m’atropelli i pugui aturar-se. Ràpidament m’agafa un home amb bigoti, que va molt a poquet a poquet però em dóna cigarros i conversa malgrat que no parlem cap idioma en comú. Parlem una cosa estranya mesclant el poc polonès que sé jo, el poc anglès que sap ell i el mínim alemany que sabem els dos.

No entenc molt bé on diu que em deixa i en un moment tinc l’esperança que em porti fins a Kraków. Però no. Afortunadament, he fet molts de quilòmetres amb aquest home, si tinc sort en una hora puc arribar!

I sí, tinc sort. Ràpidament m’agafa un home que, oh meravella, parla anglès. I parla molt. M’explica la seva vida i miracles. I quina vida tu. Plena de desgràcies i malalties. Però tot i així el tio és molt feliç. Em sembla una persona amb un gran cor. Parlem de nens i autisme, ell també hi ha treballat. Molt interessant. Em deixa al centre de Kraków.

I allà molt divertit. La ciutat segueix sent tan preciosa com recordava. M’adono que he perdut el mòbil durant el viatge. I no tinc aparaulat un lloc per dormir. Així que em fico en un cafè fashion, demano un talladet (és tan guai haver deixat Finlàndia enrere: la gent torna a fer cafès com Déu mana, la cervesa és freda i els preus són raonables!) i començo a moure fitxes per internet, fent ús del millor invent del món, el CouchSurfing, fins que una noia em diu “i tant, vine a casa!”. Però encara queda molt, i sense res millor a fer, em fico en un bar on la cervesa val 5 złotys (poc més d’1€) i miro l’Holanda-Dinamarca. El cambrer es pensa que sóc danès perquè celebro la seva victòria. El Nord mola.

Amb l’Agnes, la noia que m’acull, ens entenem molt bé. Em quedo el dia següent, per descansar, i és una gran decisió. Donem una volta pel centre, mengem bo i barat, anem a una exposició genial de Magritte. Però no de les pintures, de les fotos i els curts que va fer! Al·lucinant. Anem a casa una amiga seva a buscar cireres que ens cruspim ràpidament. Flipem amb la “Fan Zone” instal·lada per veure l’Eurocopa, i de passada quan som allà veiem els gols d’Ejpaña i Italia. Acabem al Kazimierz, l’antic barri jueu, menjant una delícia d’allà i fent una cerveseta a un bar ple de Kalashnikovs. Genial.

Crec que la conclusió, a nivell més profund, és que aquesta acceptació budista, per ser real, ha de ser-ho en totes les situacions. És fàcil acceptar coses que ens dónen plaer. Però són tan transitòries com les que ens produeixen dolor. No hi ha diferència, i per tant és més pràctic no aferrar-se a cap de les dues, deixar que passin. En aquests dies bojos a Polònia també em reneixen sensacions i pensaments que havia deixat de banda, i arriben amb un flux serè i ininterromput. Deixo que em parlin.

Us deixo amb les fotos. Ara ja sóc a Budapest, us ho explico millor aviat.

Espero que el final de curs us estigui anant com desitgeu! Abraçades!

Art, cerveses i pastissos (Jyväskylä-Tallinn-Riga-Vilnius)

8 juny

Hola amics i amigues!

Bé, crec que el que toca ara és relatar-vos les experiències i sensacions d’aquest viatge. Si us bé de gust escoltar-les, només heu de seguir llegint.

HEIPPA-HEI, SUOMI!

Molt bé, pas a pas. Vaig deixar Jyväskylä ràpidament amb uns quants estira i arronses. Com sabreu (o no) tenia ganes de fer autostop i no ho tenia clar, i em van cancel·lar el vol. Jo pensava que només era el primer vol (Helsinki-Vienna) i per tant volia córrer per ser uns dies a Budapest i arribar el dia 20 a Vienna. I aleshores em van dir que no, que estava tot cancel·lat. Pam! De cop no tinc pressa. Però ja tinc ganes de marxar. M’esperaré a que arribi la targeta i llavors marxo, em dic. Però resulta que els meus amics de Triodos l’envien a Cerdanyola, així que dic, apa siau! I el dia 1 de Juny agafo el tren cap a Helsinki.

Em va donar temps d’acomiadar-me de gairebé tothom. Em va faltar algú, però que hi farem. Havia deixat el pis i ho tenia tot arreglat, així que les últimes hores les vaig passar jugant al Fifa12 a la PS3 amb un amic, gens malament.

Un cop a Helsinki, ferry cap a Tallinn. Va ser prou divertit. Amb la dèria que Finlàndia és molt car, vaig decidir comprar unes cerveses. I resulta que el ferri seguia sent car, haha! M’havia quedat sense paper i sortia de tant en tant a fora a demanar un cigarro. Un home que me’n va donar un era molt simpàtic. Vam començar a xerrar, ell era letó, havia estat camioner molt temps i ara era un dels que organitzen el cotarro a les empreses aquestes de logística. Li vaig explicar que jo anava a fer autostop, i si veia factible que intentés agafar els camions que sortien del ferry. Em va dir que i tant, i em va regalar el paquet de Camel i xocolata. Dec estar molt prim, hehe! Per certava tancat! Per cert família, el ferri res a veure! No sé si perquè era de nit o què, però estava molt buit i gran part estava tancat. Ben estrany, sense música!

TALLINN-RIGA

Un cop a Tallinn, plovia força, quin rotllo. Corro cap els camions, que ja estan sortint, i després de 10min sota la pluja m’agafa un bon home que parla molt poc anglès. Es diu Imantas o una cosa així. Em demana que parlem rus (Lituània va ser part de la unió soviètica molt temps, ell va estar escolaritzat en rus), però ni modo! Només ser dir da, niet, priviet (hola), i patom (quant val), així que no hi ha manera. Ens comuniquem com podem i m’adormo uns minuts.

Em deixa a una estació de servei a la frontera. 4 del matí. Estic mort de gana i menjo el primer que m’ofereixen, ous amb bacon. Sí, bacon. Em va venir de gust, què voleu que us digui. Em va tocar esperar una bona estona. Estava ple de camions i camioners que es llevaven i començaven la ruta. Però la majoria cap a Tallinn. Feia fred i tenia molta son, però tranquil, segur que algú m’agafaria.

Finalment assalto uns camioners que veig preparant-se. Van cap a Polònia, pujo sense pensar-m’ho. Em dóna cafè instantani i cigarros. Em deixa prop de Riga.

RIGA

Allà m’agafa un cotxe pepino (un Mercedes, diria) i em porta al centre. El cotxe era automàtic i el tio conduïa com un boig. En fi. Vaig arribar a Riga. Prou bonic. Però feia fred, era d’hora al matí i res encara obert. Vaig acabar a la biblioteca (ja sabeu, el millor lloc en qualsevol ciutat per a qualsevol vagabund) de la qual des de llavors en sóc membre, amb carnet i tot.

Finalment el Kryshnaps, el noi que m’acollia es va despertar. Brutal l’edifici on vivia, dels anys 40, un pis enorme amb 6 o  7 habitacions, tipus els edificis vells de Gràcia però més decadent.

Era tot un artista. De seguida vaig menjar algo i ens vam posar a fumar. És un fumador empedernit. Ens vam passar el dia sense fer gaire res. Jo, ben zombie du’na nit sense dormir, ell simplement mandrós. Corria per allà també un tal Kenny de Bèlgica. Formàvem un grup força nombrós. El dia era lleig, però finalment vam desafiar la pluja per anar a una exposició de “disseny funcional”. Hi havia coses incomprensibles, però també coses xulíssimes com una cosa preciosa de fusta per guardar pa/pastissos, o un joc molt guaion havies de fer servir cartes i un simple instrument de corda (les cartes deien com l’havies de tocar).

A la nit vam anar a un bar estranyíssim on tot el que hi havia es podia comprar. Molt modern tot plegat. Tot blanc, i ple de coses curioses, com una bici estàtica dels anys setanta. I quin plaer: cervesa bona, sempre de mig litre, barata barata. Estic molt content d’haver deixat Finlàndia enrere, de veritat.

I després al bar de l’antic teatre que era quasi tan guai com el de Barcelona, on el cambrer ens va convidar a un xupito.

El segon dia va ser semblant, amb la diferència que enlloc de l’exposició de disseny i les cerveses vaig anar a dinar amb el Kenny, llavors al museu de l’ocupació (Letònia com a estat té uns 70 anys, dels quals ha estat ocupada uns 50. Primer la URSS, després l’alemanya nazi i després la URSS de nou), degustem uns pastissos excel·lents i anem a la projecció dels guanyadors d’un concurs de curtmetratges, a un cine d’aquells antics amb cortina. Xulíssim.

No perdo la dinàmica de vaguisme i al vespre fins i tot mirem tots tres plegats (i la gata boja) “Cowboys versus Aliens”. És una pel·lícula horrible, evidentment, però em va agradar molt veure-la amb els ulls del Kryshnaps i apreciar els detalls interessants; tot recordant que no hi res ni bo ni dolent, que tot t’aporta quelcom.

I en aquest estat m’he trobat aquests dies. Una cosa prou budista diria; una acceptació profunda, una estabilitat que va més enllà de la transitorietat de les emocions. Tot i que ben mirat, tampoc perdo la meva pronunciada vena hedonista, només faltaria! Però sí que sento aquesta tranquil·litat, aquest no donar gaire importància a res, veient-les com el són. Estic content però no entusiasmat. No em cal ara mateix.

RIGA-VILNIUS

Em llevo més tard del que planejava i arribo finalment al lloc on faig autostop. Per primer cop, em toca esperar. Una hora. Dues. Quan ens acostem a les tres, finalment un bon home m’agafa. Poc anglès, però suficient per entendre’s. Faig una mitja becaina. Em convida a cigarros russos. Em deixa a 50km de Kaunas.

I allà, ni deu minuts i m’agafa un camioner amb bigoti i uns ulls blaus preciosos que, oh sorpresa, em fa posar-me el cinturó! L’home no parla anglès, i al cap d’una estona em demana si per casualitat sé francès. Penso que no, però que millor que el meu lituà segur… I crec que en dec saber prou, perquè em va explicar la millor ruta per anar a Budapest, on vivia, que portava al camió, perquè sabia francès, com li havia anat el dia l’edat dels seus fills i què estudiaven. Em va deixar a la vora de Kaunas, a la carretera cap a Vilnius.

Ni deu minuts i uns nois de la meva edat m’agafen en un cotxe prou destartalat. Són germans. Ens entenem prou bé. Riuen dient que sóc el primer autostopista que agafen i va i resulta que sóc estranger. Coses de la vida. Em deixen al bell mig de Vilnius, a la catedral.

VILNIUS

Oh, Vilnius ha estat un regalàs. Després de caminar i reconèixer de nou aquesta espècie de sublim decadència dels països bàltics, em recullen la Ruta i el Vitas, dues persones encantadores. Abans de saber com, ja he sopat al seu pis (també un lloc ben antic, tot de fusta. Sabíeu que aquests llocs tenen una habitació separada per la tassa del vàter, i una altra per la dutxa, sense pica? Molt curiós), i sóc a un bar degustant un concert de swing i una cervesa torrada. Visca! Acabem de bar en bar, parlant amb un amic d’ells dos de tradicions, cultures i idiosincràcies. Els parlo del Tió i la cultura escatològica. Aquí a Lituània tenen una tradició que consisteix a anar al bosc per buscar le flor d’una planta en concret. Hi has d’anar amb la teva parella. I la planta en concret no fa flor. Traieu-ne conclusions. Arribo a la conclusió que els lituans saben el que és viure. Aquest noi reivindica que durant molt temps van ser els últims pagans d’Europa. No sé si és veritat, però encara respecten el roure com a arbre sagrat.

Els meus amfitrions són uns biopijos encantadors. Ell és músic (i viu de la música) i ella treballa en noséquè medioambiental pel govern, un projecte de la Unió Europea. Semblen prou feliços. Ell fa els horaris que vol. M’agraden.

La Ruta em porta amunt i avall de Vilnius, una ciutat preciosa. Descobreixo els restaurants vegetarians. Pugem al castell. Anem a la República d’Uzupis (de més enllà del riu); és el barri dels artistes, i acabem a un bar famós per la seva cervesa casolana, acompanyada de a fregit. Sensacional. El temps segueix sent força desagradable.

Dormo molt, tots dos dies. Acabant-me Game of Thrones i Twin Peaks. L’endemà vaig més a la meva: visito la universitat (que té més de 500 anys, un goig) i a la caça de galeries d’art. En trobo una i em perdo pel centre, i finalment cedeixo a un espectacular pastís de xocolata acompanyat d’un tallat.

I per rematar-ho tot plegat… agafem el cotxe tots tres i anem a Trakai. És l’antiga capital de Lituània, i té un castell enmig d’un llac… El temps canvia només per nosaltres, regalant-nos una posta de sol increïble. I mengem una cosa molt tradicional, que no són més que empanades de tota la vida, acompanyades d’una beguda de comí. Sí sí. I una altra a base de pa.

Fins ara, el viatge ha anat rodat. Sento que l’entrada hagi estat tan llarga. He trigat molt en donar-me el moment d’escriure i això és el que passa. De fet escric des de Varsòvia.

Sigui com sigui, aquests dies he experimentat una tranquil·litat molt gran. Sense presses, ni pressions de cap tipus, sense cap mena de judici. Sense voler fer-ho tot i exprimir tot. Simplement sent i deixant-me portar. Sense donar-me importància i buscar sentit a tot plegat.

I fins aquí, pobrets i pobretes meus, de debò us felicito i agraeixo que hagueu arribat fins l’última línia!

Us estimo!

Kevät, o de la primavera

25 maig

Abans de res, una disculpa i un agraïment.

Una disculpa gran per haver estat tants dies sense escriure. La primavera ja les té aquestes coses.

I un enorme agraïment el que us guardo a tots i totes per la fantàstica setmana que vaig passar a Sarda-city. Quin regal que sigueu part de la meva vida i jo en sigui de la vostra!

Aleshores, aquest post… més que reflexiu, serà força enunciatiu. Faré un breu repàs, en quatre etapes: just abans de baixar a Cerdanyola, un apunt sobre casona, el terràtremol de la tornada, i la llibertat d’ara. Som-hi.

1) VAPPU

Bé, se’m fa complicat de recordar ja, però els dies abans de venir recordo que començava a ser molt a gust aquí, finalment. Els dies cada cop més llargs, relacions més reals i constructives amb la gent, la universitat tocant a la fi…

I Vappu! Ja sabeu, o hauríeu de saber pel que us he anat explicant, que Finlàndia és peculiar. També ho és per l’1 de maig. Enlloc de protestar, com fa qualsevol societat coherent amb els temps que corren, aquí l’1 de Maig és una festa estudiantil. Però és clar, no una festa qualsevol. Heu de pensar que Finlàndia i Matrix són la mateixa cosa (amb la diferència que ells saben que viuen a Matrix, que és encara més incomprensible, però no vull anar per aquí). Aleshores, és una festassa plena de simbolisme i rituals. Hi ha una gimcana on tothom pot participar, i l’equip guanyador posa el barret a l’estàtua (a Jyväskylä, a l’estàtua de Minna Canth, escriptora i activista feminista del s. XIX) i aleshores tothom es pot posar el barret i la festa es dona oficialment per començada. A més, tothom va vestit amb el “mono” o “granota” (overall, en anglès) de la seva facultat, que cada una té un color.

Total; fancy drinking, decorar-ho tot per fer el que fan cada cap de setmana: emborratxar-se.

Tot i així, és bonic perquè és el primer dia de celebrar la primavera (encara que alguns anys es veu que encara nevava… i enguany s’havia fos quatre dies abans, però vaja), tothom va al parc a fer un pic-nic i, como no, seguir bevent… és entretingut, sens dubte. Us deixo algunes fotos perquè us en feu una idea. Com veureu, també em relaciono amb gent que no porten granotes de colors, sinó que sempre van de negre i acabo amb ells fent una foguera perquè fa fred en un parc infantil.

Primavera, que dèiem.

D’acord, fins aquí el que estava passant abans de venir-vos a veure.

Van passar moltes coses, com us podeu imaginar, però de moment amb això n’hi ha prou.

2) VISITA A CASA

Bé, doncs amb tot aquest bon rollo de fet em feia una mica de mandra venir, pensava, si total vinc de seguida. Però també me’n moria de ganes i ja tenia el bitllet així que no m’ho vaig pensar gaire.

Us ho he de dir, per si no ho sabíeu: va ser una bogeria ser a casa. Al principi en un estat de xoc, després patós amb algunes relacions, sense acabar de trobar-me, amb presses… Però al final tot el vostre amor em va sobrepassar i amb una setmana ja em feia una mica de mandra tornar, haha! Però ha sigut una visita molt profitosa: m’ha servit per entendre situacions, punts en els que em torbo amb algunes relacions, per fer-me una bona imatge de què està passant i què vull.

I res, me’n torno carregat de piles i una mica remogut. Deu hores a frankfurt, que me les pensava passar a l’aeroport. Però no puc, i veig que és facilíssim anar cap al centre, i cap allà me’n vaig. Trobo un lloc superfashion per fer una superamanida i quan surto m’adono que estic al mig d’una plaça gegant amb una estàtua d’un euru i resulta… que està okupada! Passejo per allà, intento revifar el meu alemany per entednre què passa i finalment m’uniexo a la manifestació. La millor manera de conèixer el centre de Frankfurt, i tant! Eren els de Blockuppy Frankfurt. Desorés (fa uns dies) hi va haver merder: gran mani convocada amb la idea d’Okupar el BCE, 5000 policies rodejant el centre financer de Frankfurt (on hi ha el Banc Central Europeu) i posant ordres d’allunyament a la gent que arribava amb busos des de Berlín! Jo no sé com la gent encara pot dir que vivim en democràcia… per no parlar dels mossos a la UAB ahir i avui… En fi.

3) TERRATRÈMOL

I en arribar aquí de nou… bueno, primer molta feineta de la uni, que la faig com puc. I just arribar, uns amics em diuen “Ei anem a Tampere a fer-li una festa sorpresa al Carlos, t’animes?” I jo apa som-hi! Molt divertit però perdo la targeta de dèbit.

I després ve un dia espectacular ple d’espectacles de circ, música, dansa… i tot gratis! Un gustasso. Tot el dia amunt i avall amb la bici buscant espectacles. Lo dolent és que perdo la targeta d’obrir el meu pis. Però no és tant dolent! A la nit estic jugant a futbol amb els meus amics punkis i m’ofereixen dormir a casa seva, me n’hi vaig i aprenc un nou joc de pòquer!

I l’endemà… a llegir tot el dia un llibre gegant i molt interessant sobre educació inclusiva. No me l’acabo, però gent que l’ha fet abans (l’examen sobre el llibre) m’ha dit les preguntes… confio que seran les mateixes i sorpresa! L’examen és un “e-tentti” o “e-exam” examen electrònic. Això vol dir que tu reserves un dia i una hora a una sala-peixera de la universitat. Et donen un codi. Te’n vas a la biblioteca, demanes la clau, entres a la sala, poses el codi a l’ordinador i allà tens l’examen. No hi ha ningú, o només altres estudiants fent altres exàmens. És usual portar un paperet amb el codi, perquè és impossible de recordar. Com sabeu, el paper té dues cares. He tret un 10. Finlàndia té coses bones.

I ara sóc lliure! És una mica complicat d’explicar, no sé què fer amb els dies! Bàsicament miro Twin Peaks (que si no l’heu vista, ja us hi podeu afanyar), gaudeixo del sol que no em deixa dormir i bec cervesa. Aquí una foto del meu estat actual. Tinc molta calor, estem a 25º!

Al balcó de casa, torrant-me al sol mentre faig una cervesa i xerro amb el meu amic Jesús de Triodos

Bolets i verdures a la brasa… i pa amb tomàquet!

Els meus companys de batalla, en Victor i en Zoltán, tot just havent acabat la nostra fantàstica barbacoa

Quina hora diríeu que és? Estic força segur que no l’encerteu…

Sí, molts tòpics i tal i qual, però segueix sent molt perillós dir-li “m’apunto!” a un rus amb una ampolla de vodka.

4) DESAFERRAMENT

Bé, ara faré servir una metàfora que alguns ja m’heu sentit, però que de moment funciona.

Fa una bona temporada que estic lluitant en una etapa, mmm, una mica fosca de la meva vida. Sento que he necessitat baixar de nou al meu pou, retrobar la meva foscor, per entendre-la i abraçar-la. He perdut confiança en mi, m’he aferrat, m’he jutjat. Però sento que està arribant al seu final, crec que estic aprenent la lliçó.

La metàfora és: he estat un bon temps barallant-me amb el vent, axicant aigua, bsucant el rumb, canviant el floc, cridant sota la tempesta… però ara ja està, ja no lluito més. Ara em penso estirar a la proa a mirar la lluna, i deixar que el vaixell vagi on hagi d’anar. Renuncio al control, renuncio a l’aferrament, i accepto el vent, bufi com bufi.

I en aquest procés de desaferrament, com no podia ser d’una altra manera, la vida m’acompanya. Primer, com ja heu vist, perdent coses: adéu diners, adéu casa. Puc dormir a qualsevol lloc.

I segon, i més al·lucinant… Volia fer autostop, però em sentia malament perquè ja tenia el bitllet de tornada comprat.

Suposo que ja us imagineu per on vaig: la companyia m’ha dit “Oh Mr. Piquet, so sorry, però s’ha cancel·lat el vol. Evidentment li tornem els diners”. Doncs res, d’aquí una setmana exacta agafo el ferry cap a Tallinn i d’allà avall que fa baixada!

Aniré fins a Budapest segur, per estar uns dies amb el Zoltán i després bueno… Potser compro un bitllet barat des d’allà, o ja que hi sóc segueixo.

Mira que jo no volia, però al final el dia de tornada també serà una sorpresa 🙂

Una abraçada!

Del caos, el Jaume i l’Ivan

25 març

Hola de nou!

Aquest cap de setmana està fent un temps estranyot, neva a intervals irregulars, tot i que els finesos no en diuen neu. Bé, per ser més acurats, tenen dues paraules diferents per designar la neu: una, lumi, és la d’hivern (quan estem a graus negatius) i l’altra, que no recordo, és aquesta neu passatgera, que no qualla, quan som a graus positius. Com sempre, em marevello de la màgia de les llengües i els misteris i idiosincràcies que emanen.

Segueixo mirant d’autorregular-me, a estones amb més sort i d’altres ficant la pota fins al fons.

Porto uns dies maltractant-me una mica, jutjant-me sobre com distribueixo el temps: massa temps procrastinant davant l’ordinador, feina que s’acumula, interessos que no persegueixo com voldria…

Podria fer una llista enorme de totes les coses que em passen pel cap. La veritat és que és apassionant aquest cap que tinc, amb aquesta enorme capacitat per buscar amunt i avall, aquest incansable afany per conèixer i aquest constant fracàs per organitzar-se, per sistematitzar.

Sense anar més luny, ara mateix una de les coses que em ve el cap és un dels articles de neuropsicologia sobre els quals estic mirant d’escriure (per aquest dimecres, com a tard). Ras i curt, explica que les persones que “pateixen” (espero que entengueu les cometes) desordres d’espectre autista posseixen un cervell extremament masculí. La premissa és que hi ha 4 vegades més homes que dones afectats per l’espectre autista. I com sabeu (o no), la majoria d’ells, especialment la síndrome d’Asperger, tenen una enorme capacitat per sistematitzar i molt poca per empatitzar. La segona premissa és que, en termes generals i en persones no afectades per l’espectre autista (però afectades de molts altres desordres no catalogats, si em permeteu) la capacitat de sistematitzar és més particular dels homes mentre que l’empatia s’adscriu a les dones.

No cal dir que m’he espantat una mica, i estic trencant-me el cap per mirar de contradir la teoria o si més no fer veure que les relacions entre sexe i gènere són culturals, com ho són les dificultats que poden trobar les persones afectades d’espectre autista en aquesta societat. Dit d’una altra manera, tot desordre psicològic/comportamental ho és en la mesura que aquest comportament no s’adiu amb els codis culturals establerts. Dixi.

Tot això per dir que jo, sens dubte, tinc un cervell molt més femení: m’és molt més fàcil empatitzar que sistematitzar.

I tornant al tema de l’escrit, m’adono que potser no val la pena que intenti tot el dia d’estructurar i d’organitzar-me, si me’n surto prou bé recollint bocinets d’aquí i d’allà, i repartint-los, sense necessitat de construir una gran biblioteca perfectament ordenada ni catalogar tot el que vaig absorbint.

Me’n vaig cap al Jaume. Avui he agafat el seu llibre, l’últim (o això crec, aquest home no para mai) el de la memòria. Per casualitat, si és que això existeix, he llegit el fragment on parla de les projeccions, i de l’Ivan.

Més enllà de la dolçor amb què està escrit, de fer-me pensar en la meva relació amb el setè art, de connectar-me amb la meva pròpia tendència a projectar i de donar-me alguna frase d’aquelles que de nou em fan giravoltar dins el cap (“educar sempre navega en diracció contrària a cloure rutes”), m’ha fet pensar en quina projecció es devia fer ell de mi quan era a l’escoleta.

No puc amagar que la meva projecció ha estat sovint la d’escriure, però vet aquí el problema (i la solució): sóc un tastaolletes de cap a peus, un cul inquiet. Em costa molt concentrar-me en una sola cosa. No dubto de les meves capacitats, però sovint no trobo el camí perquè, alhora d’escriure un allau d’experiències, sentiments, idees, connexions s’agombola a les meves mans i n’acaba resultant una cosa com aquesta que esteu llegint. Ho sento 🙂

He rigut molt amb la descripció de l’Ivan, recordant com de nerviós em posava quan ens discutíem i em veia vençut per la seva llengua sofista. D’alguna manera, sabia per on anava, i sabia que jo sabia tant o més que ell del tema de la discussió, però malgrat que la meva llengua també es força amant de l’oratòria, acabava havent de mossegar-me-la.

Enveja, direu. Doncs sí. Com enveja em fa que ja hagi publicat dos llibres, i vergonya per no haver-los llegit mlagrat tenir-los a casa. I això que també em va dir que la meva opinió li interessava molt, possiblement recordant les infantils discussions filosòfiques que solíem mantenir. Des d’aquí les meves més sentides disculpes Ivan.

Però com veieu, miro d’adonar-me que no es pot tenir tot. Si vull seguir voltant per aquí i per allà, tocant i coneixent el que se’m posi a l’abast, serà difícil escriure literàriament, sobretot si no em desempallego del perfeccionisme. Així que de moment, a seguir tastant olles. Com diu la Rebeca, no és fins els 24 que el lòbul prefrontal deixa de créixer i fins llavors és temps d’anar ampliant horitzons.

Després, vés a saber.

Wait and see 🙂

Una abraçada, disculpeu la parrafada però de moment és el format amb el que em trobo còmode.

Gràcies Jaume i gràcies Ivan!

Autoregulació

7 març

Avui us vull parlar de l’autoregulació. Si em surt bé, servirà per fer un bon resum/valoració dels dos mesos que porto per aquestes curioses contrades.

L’autoregulació és un terme que serveix per definir el fenomen pel qual guiem les nostres accions d’acord amb les nostres necessitats reals. A vegades es pot equiparar a l’autonomia, però no és exactament el mateix. Els i les que estigueu posats en educació (especialment en el que s’ha anomenat educació lliure, o no-directiva o activa, o alternativa, etc.) sabreu que ànimes sàvies com els Wild, Maturana, i també Piaget i Vygotsky (encara que potser no amb aquest precís terme) en parlen. Des d’una aproximació biologista (com Piaget i Wild), l’autoregulació ha de ser el fi últim de l’educació i és el que ens permet desenvolupar el nostre pla intern. L’autopòiesi, la realització d’un mateix. Per norma general, no és el que aconseguim a l’escola, ja que, tot i que segurament amb la millor de les intencions, i en el millor dels casos, el que es procura és que estiguem “motivats” cap al nostre aprenentatge. Però la motivació no és autèntica si és extrínseca, i cal entendre que estem naturalment motivats; el que ens cal és un ambient segur i relaxat on deixar-la córrer i seguir el nostre propi pla. I si és possible, persones adultes que en la mesura que puguin hagin après a autoregular-se, i siguin capaces de llegir en cadascú aquest pla i d’oferir totes les eines a l’abast per seguir-lo. Que quedi clar que no parlo de determinisme. L’autoregulació és una qualitat innata que a mi em sembla de cabdal importància exercitar, en un món canviant i incomprensible, ple d’estímuls i contradiccions, camins i possibilitats infinites. Una persona autoregulada és aquella que sap escoltar-se, analitzar les seves necessitats i actuar en conseqüència.

Bé, una cosa així més o menys.

Tot això per dos motius.

En primer lloc per parlar de la societat finesa. Encara no he pogut desxifrar si les persones aquí s’autoregulen molt més o menys que a casa. La diferència és que, en certa mesura, aquí la vida és més “fàcil”: l’Estat posa a l’abast de tothom eines per seguir els propis camins. Parlo sobretot de tranquil·litat econòmica per estudiar, o per tenir criatures, o per decidir com educar els i les filles. I si et fixes en l’educació, sembla que també hi ha molta flexibilitat perquè cadascú s’ho faci a mida, especialment a la universitat.

Així que, sota el meu punt de vista, hi ha una dualitat curiosa: l’Estat et porta de la mà a tot arreu i això en certa mesura frena l’autoregulació, però al mateix temps et fa prendre decisions constantment, cosa que t’obliga a autoregular-te.

Conclusió: segueix sent un bonic enigma.

El segon motiu és més personal. A data d’avui, estic convençut que he vingut aquí per aprendre a autoregular-me millor. Ja fa temps que ho intento, d’aquí tants viatges, tant voler viure fora de casa, etc. I aquí encara és més evident. Pel que us comentava de la flexibilitat de la universitat, i perquè afortunadament disposo (ara mateix) d’una còmoda situació econòmica, el meu dia a dia el trio jo i només jo. D’altra banda, però, em manca l’ambient segur i relaxat per poder triar amb tranquil·litat ja que el vostre amor, tot i que arriba, es troba molt a faltar. I al mateix temps, ser fora del meu circuit habitual, em dóna “més llibertat” d’acció. No sé si m’explico.

I em trobo en aquesta situació: us trobo a faltar més que mai, i alhora això em fa entreveure decisions importants de cara quan torni. Em costa, sovint, trobar l’equilibri entre ser aquí (Jyväskylä) i tenir el cap allà (Cerdanyola). Em jutjo per tenir el cap amb vosaltres, i al mateix temps no puc evitar-ho. Autoregulació, doncs. Autoregulació per decidir què és el que faig cada dia: dino a la universitat? Em poso a estudiar? Què llegeixo: segueixo recuperant en Tolkien, acabo el llibre del Jaume, el dels Wild? I si surto a caminar per la neu? O millor pinto un mandala? Potser puc tocar una estona la guitarra? I aquella pel·lícula que volia veure? Què tal si escric una estona? O una miqueta de ioga? Me’n vaig a Lituània a donar una volta? Agafo la bici, camino o agafo l’autobús? Ara tinc gana, què faig per sopar? O agafo una pizza? Em ve de gust una cervesa? Vinc a veure-us al maig o no?

I autoregulació, sobretot, per entendre i orientar les meves emocions i necessitats. Per ser pacient, per explorar la solitud, amb les seves llums i les seves ombres, per entendre que la vida té sentit i és meravellosa en si mateixa, i que no hi guanyo res resistint-m’hi. Autoregulació per gaudir de l’alegria i la tristesa i ubicar-les allà on toca. Autoregulació per escoltar-me, fer fora el que no necessito i compartir allò que tinc a dins.

Hmmmm… Perdoneu si no enteneu res, ja veieu que a vegades ser jo pot ser una mica enrevessat.

Apa, us deixo – que aviat juga el Barça – dient que aquest cap de setmana me’n vaig a Tampere amb el meu amic Zoltán, a gaudir d’un ambient diferent i a fer el hòbbit (hem descobert que el Zoltán és un Baggins o Bolsón, i jo un Tuk; però tots dos hobbits, sense cap mena de dubte).

I un vídeo d’un esport anomenat Sledge Hockey, que és Hockey Gel per persones amb mobilitat reduïda. Avui hi he estat jugant i donant un cop de mà a aquestes persones i ha sigut una passada! És divertídissim i hi tinc traça, però estic esgotat! Amb el vídeo us podeu fer una petita idea de com funciona, mireu-ne més si teniu curiositat!

Apa abraçades i disculpeu la xerrameca.

Koti, Talo… dit i fet!

28 febr.

Abans que res, gràcies per l’allau de comentaris, em fa sentir molt a prop vostre! I molt estimat. Gràcies 🙂

Ah i m’han semblat molt boniques les vostres observacions sobre el sòl… el meu profe de ciència al·lucinarà, haha!

Escric avui perquè he canviat de pis: he deixat el pis/presó i he anat a un pis de veritat, que vol dir, amb menjador, cuina gran i balcó! I més important encara: companys que parlen! I això que són finesos… Olli i Joni, per ser més acurats. No són molt polits, i són bastant frikis (un estudia física i l’altre no estudia res, només juga a la Wii i a l’ordinador). Com us podeu imaginar, estic encantat. Tinc l’habitació més gran on he viscut mai, i tinc una porta exclusiva (puc entrar sense creuar tot el pis).

Vaja, estic encantat. Ahir, quan vaig arribar amb la meitat de coses, després que els meus amics Zoltan, de Budapest, i Victor, de ciutat de nom impronunciable de Rússia m’ajudessin a pujar uns mobles (escriptori i llit fenomenals), els nous companys em van acollir i vam estar mitja hora bevent te gaudint del confortable finès i de la mútua companyia. I per rematar-ho, vaig estar jugant 2h al nou Zelda (que per cert, mereix una entrada per ell mateix: voles amb uns ocells en plan Avatar, i l’espasa es mou exactament com el comandament; et sents brandant una espasa, increïble!).

I una mica de reflexió sobre cases i llars…

Koti, en finès ve a ser llar. D’aquí surten paraules boniques com Katalonialainen (de Catalunya. Finès seria Suomalainen, i així anar fent. De Cerdanyola no m’ho imagino… Sardalainen?). S’expressen així els finesos: “Mitä sä olet kotoisin?”, que serveix per preguntar “d’on ets”, es pot traduir per “quina és la teva llar?” Bonic, eh?

Talo, en canvi, és casa, referit més aviat a l’edifici.

I això per què? Bé, des que vaig arribar puc dir que he estat en tres talo diferents, però només a un (o una) koti: ca la Miia i l’Anni, i el Carlos i la Natalia. Són qui em van acollir quan vaig arribar i, malgrat que la nostra relació ha canviat (sobretot per les seves situacions personals) segueixo anant allà sovint.

El meu antic pis (com mola dir-ho) era a l’edifici M. Els edificis M, N, O i P els anomenen “DDR”, que és Deutsche Demokratische Republik, l’antiga RDD, Repúplica Democràtica Alemanya, la part comunista. Si no us imagineu perquè, us ho explico: són vells, grisos, de 9 plantes i petiiiiiiiiiiiiits, petits. No hi ha ni un espai comú. Entres, i tens dues portes, una per cada habitació, davant teu. A mà esquerra, una cuina que mentre encens els fogons amb el cul toques la nevera, i a mà dreta un lavabo que mentre cagues et pots rentar les dents. Malgrat que és on he passat més temps, en cap cas ha esdevingut Koti. Malgrat els simpàtics veïns (el Zoltan i el Victor) em sentia atrapat a la meva habitació, i més amb el no-company d’habitació austríac.

Ahir vaig preguntar si em podia canviar de pis i em van dir “i tant” (no niin, kyllä!) i dit i fet. Avui he acabat de moure totes les meves coses i m’he acomiadat del Juergen i estic coooooooooooooontent 🙂

Unes últimes paraules, sense intenció d’aprofundir, respecte les llars. Crec que, malgrat ser ciutadà del món i aquestes coses, no sento res tan llar meva com 1) Cerdanyola i 2) la Costa Brava. No ho puc evitar.

Però vull intentar que aquest nou piset, molt més agradable, amb els companys estrambòtics la brutícia i tones d’espai vital esdevinguin una nova llar, almenys fins al Juny. I és que necessito sentir-me aquí al 100%. Pot semblar una mica burro, evidentment sóc aquí, el que vull dir és que no vull fugir cap endavant, com faig sovint, amb el cap a la tornada, programant viatges, etc.

mä oon Suomessa, sóc a Finlàndia, i punt.

Ja no us avorreixo més, que demà tinc una interessantíssima classe de psicologia a les 9!

Una abraçada!

Sisu, Salmiakki, Sauna

25 febr.

Estimats i estimades.

Després d’un temps (llarg o curt, se’m fa difícil de destriar) de viure experiències a Finlàndia (Suomi en finès), agradables i desagradables, fredes i calentes, corrents i estrambòtiques, decideixo fer un blog.

Bé, no és només per compartir-vos les meves experiències per aquí, sinó també perquè em ve de gust. Des que sóc aquí que em relaciono molt amb el meu estimat portàtil reciclat, i m’he aficionat força a passejar per internet i trobar moltes coses interessants, que necessito compartir.

Fetes les presentacions (estimades amigues, el meu estimat blog), us explico què carai vol dir aquesta primera entrada.

M’ha semblat adequat, per posar-vos en situació oferir-vos alguns dels aspectes que defineixen la “finesitat”, la psique finesa, que he pogut entendre, més o menys, fins ara.

Es resumeixen en tres paraules, les tres grans esses: SISU, SALMIAKKI i SAUNA.

El (o la, en finès no hi ha gèneres!) SISU és una paraula difícil de traduir. En català podríem dir “pit i collons”, en castellà allò tan ibèric de “tenerlos bien puestos”; però no són suficients, perquè (per variar) aquestes traduccions es refereixen a òrgans masculins i les fineses – que mereixen una entrada per elles soles – tenen molt de sisu. Més aviat és una espècie d’obstinació, de determinació per aguantar condicions extremes amb una total fredor i tranquil·litat. Sense despentinar-se, però sense ostentar-ne tampoc. SISU és el que cal per caminar fins a la universitat malgrat els -30º, llevar-se una hora abans per treure la neu del cotxe i escalfar-lo, banyar-se al forat del llac gelat sortint de la sauna, beure’s 5 o 6 cafès finesos (horribles) al dia, emborratxar-se amb el menor temps possible, aguantar els preus abusius sense dir res.

Aquí dos exemples desisu:

 

El SALMIAKI és, per a un humil servidor, la meravella més meravellosa de Finlàndia. Es tracta d’un caramel, i un licor, i un gelat. És negre, sembla una juanola però més salat. És com regalèssia salada. Generalment, els finesos els encanta, i els estrangers l’odien. Potser és pel meu aspecte víking, però la veritat és que sóc un addicte de primera. Us deixo de nou una foto i un vídeo perquè us en feu una idea…

 

I per últim, la (o el) Sauna… res que no sapigueu, la paraula és finesa d’origen, i n’estan molt orgullosos. És part de la vida diària, i hi pots experimentar el sagrat silenci finès. Vint minuts suant com porcs sense el més mínim gest de complicitat ni la menor paraula. Ara, una cervesa a la sauna és un petit gran plaer que cal experimentar… I sortir de la sauna i tirar-se a la neu, o al llac, o encara millor, a l’Àrtic, no té preu…

Aquí no hi ha foto, trujotes, que a la sauna s’hi va despullat!

Bé, això és tot de moment!